Entres a classe i, gairebé sense adonar-te’n, actives el pilot automàtic. Una veu interior et repeteix: “Ets responsable d’aquest grup. Has de cuidar-los, ensenyar-los, motivar-los i aconseguir que surtin d’aquí contents i aprenent. A més, toca demostrar a les famílies, a la direcció, a l’equip i a l’administració que estàs a l’altura.” I a canvi, què reps?

Allò que hauria d’arribar —recursos, suport, reconeixement, salaris justos— és substituït per un buit… o, encara pitjor, per més exigència que acaba convertint-se en autoexigència. Tornes a casa i, en desactivar el pilot automàtic, gairebé no et queda energia per a tu. I així passa el temps. Fins que un dia, alguna cosa es trenca. No per feblesa, sinó per acumulació. Perquè ningú pot sostenir tant sense aturar-se a observar què està passant.

Cuidar-te i prioritzar-te no és girar l’esquena a ningú ni a res. És el primer pas per tornar a ensenyar des d’un lloc més viu, més humà i més teu.